Margaridó

Poema Margaridó

Era una tarda de juliol d’aquelles
en què el cel i la terra enamorada
s’adormen abraçats; sols les abelles
brunzien en la junsa aponcellada;
i al compàs de l’esquella sotragada
i atiant a pedrades les ovelles
abans de caure el dia,
quan s’acluquen lletsons corrioles,
tot panteixant un vell pastor venia
camí de Sant Martí de Sesgueioles. 

Amb aquesta bonica introducció comença el poema "Margaridó" en què Apel·les Mestres centra tot el seu argument en Sant Martí Sesgueioles. És una llegenda entre una noia i un jove soldat francès que acaba en tragèdia. Els fets s'esdevenen un dia de juliol del segle XIX.

Llegenda 

Dos pastors arriben al captard al poble amb la notícia que un escamot de l'exèrcit francès està pujant de Prats de Rei en direcció a Sant Martí Sesgueioles. Tothom queda esverat pensant que els exigiran aixopluc per passar la nit, queviures i, en temps de guerra, ningú no sap què pot acabar passant, per tant, tenen molta por.

L'alcalde, davant la siutació, reuneix els veïns a la plaça de l'Església i després d'unes paraules patriòtiques els encoratja arribant a la conclusió que aquella nit ningú no dormi, que tothom estigui atent i a les dotze en punt tothom "matarà el porc", que no era altra que el soldat francès que tothom tindria a dormir, per obligació, a casa seva.

Al cap de poca estona arriba el grup d'homes armats i formen disciplinats i orgullosos davant l'església. El batlle els dóna, de mala gana, la benvinguda. La tropa es reparteix entre les cases mentre la nit cau silenciosa sobre la vila. En una casa una mica apartada (que bé es podria trobar a l'indret de les piscines actuals) hi vivia una noia, d'uns quinze anys, sola, òrfena i molt pobra; es deia Margaridó. Tan sols la feina de treballar tot el dia al camp li donava un petit ajut que amb prou feines en tenia per menjar. La seva vida era austera, trista i solitària, sense amor, i ningú no es fixava en ella.

En aquell vespre d'estiu, quan ja està a punt d'anar a dormir, després d'haver menjat un humil sopar, apareix per la porta un jove soldat de l'exèrcit francès, amb un tambor a l'esquena, demanant per caritat un mos de pa i un jaç per a descansar. Margaridó de seguida intueix què ha de fer: la missió que tot el poble té encomanada dur a terme aquella nit, matar el francès!

Ella, d'una manera indiferent, complau amb fredor les seves exigències i li ofereix el seu propi jaç per a dormir. El noi cansat i abatut s'ajau damunt la palla i es queda adormit profundament a l'instant.

Margaridó espera les dotze de la nit, mirant de reüll la falç que hi ha penjada darrera de la porta. Mentrestant observa el noi que dorm. Veu que és jove com ella, fràgil i guapo, i que es troba indefens. Suposa que deu tenir una mare que espera allà a França, la seva tornada. Pensa, també, que ella no ha conegut mai la seva mare, i els ulls se li omplen de llàgrimes davant de tanta dissort. Està absent davant aquests pensaments quan toquen les dotze. Amb una revolada agafa la falç del darrera de la porta i decidida s'acosta al soldat que dorm plàcidament. Alça la mà i estreny el puny, però una força interior frena el seu impuls. No pot fer-ho! No pot matar aquell noi indefens que s'assembla tant a ella! Es llança a terra plorant impotent mentre el campanr impassible repeteix les dotze campanades... i es queda adormida.

A la matinada, quan es desperten, Margaridó explica al noi el què els hi ha passat als seus companys aquella nit i que ella ha estat una traïdora al seu poble i a la seva pàtria per no atrevir-se a portar a terme el que entre tots havien pactat. S'ofereix llavors acompanyar-lo fins a Castellfollit de Riubregós on hi ha acampades el gruix de les tropes franceses perquè així pugui salvar la vida.

Surten entrada la nit. Ella va davant i ell la segueix al darrere, en silenci. L'oratge és suau i el raig de la llum de la lluna els facilita el camí. Passen fregant Conill, que dorm. Porten dues hores caminant quan els ulls se'ls apareixen unes llums.

       -Hem arribat! - Diu ella.

De cop, se sent la veu d'un sentinella que crida:

       -Qui va?

Ell contesta:

       -Sóc de França!

El jove soldat mira a Margaridó amb ulls d'amor i agraïment i de sobte li fa un petó càlid als llavis i li diu:

       -Et vindré a buscar quan s'hagi acabat aquesta guerra absurda. - I desapareix lleuger entre l'arbreda.

Ella quedà absent i il·lusionada, mai ningú no l'havia estimada d'aquella manera ni se n'havia preocupat. Engegà contenta i ràpida el camí de retorn pensant sols en els sentiments d'amor que li havia desvetllat aquella besada i del nou món de fantasia i esperança que s'havia obert en el seu cor, sense adonar-se que un sentinella, veient una ombra que es movia, repetia un, dues i tres vegades la consigna de:

       -Qui va? - Sense rebre resposta...

... Fins que un tret se sent en el silenci de la nit i Margaridó cau, cau ferida de mort a terra ...

Autora: Cristina Manau I Revisió: el seu avi, Josep Maria Manau I Extret de:  http://www.altaanoia.info/cat/Histories-del-Territori/Margarido

Representacions Margaridó

El projecte "Margaridó" neix l'estiu de 2016, vint-i-cinc anys després, de la mà de l'Associació La Corriola , qui va voler retre homenatge a les persones que van fer possible la representació de l'obra d'Apel·les Mestres el 1991 representant i recreant de nou l'època i l'obra.

La primera escenificació de Margaridó va ser l'any 2018. Veins i veïnes del poble van donar vida a aquesta representació amb esforç i il·lusió sota la direcció de Pilar Guardiola i la música en directe de Jeroni Pegan. Abans de la representació el poble i vistants van gaudir d'una fira de productes artesans i diversos quadres escènfics de l’època de la Guerra del Francès. 

Es planteja la possibilitat de fer la representació de forma bianual, tot i així, degut al Covid-19, aquest 2020 no ha sigut possible. 

Darrera actualització: 9.09.2020 | 09:08
Darrera actualització: 9.09.2020 | 09:08