Història

Sant Martí Sesgueioles

Al cim del Puig (que actualment parteix la vida del tren) hi havia hagut la fortalesa. En temps de la Reconquesta, el castell va aglutinar al seu entorn el poble de Sant Martí Sesgueioles, que abans ocupava el pla anomenat "Les Vilasses", emplaçat vers l'actual camí de les violes. El rei Jaume I concedí, l'any 1245, el turó del Puig en franquesa perpètua als seus habitants perquè hi construïssin la nova vila, a l'empar del castell.

A "Les Vilasses" (franquesa del rei Pere I) i "el Puig" es va construir el terme de Sant Martí Sesgueioles, el qual, des de 1392, va absorbir el del veí poble de Vilallonga, avui desaparegut.


El campanar de Sant Martí Sesgueioles

El campanar de l'antiga i desapareguda església de Sant Martí Sesgueioles, a mig pendent del Puig, és datat del segle XV. Encara té les campanes i la curiosa maquinària del rellotge que figura a la façana. Com a curiositat, és un campanar que no té església: l'església i el campanar del municipi no es troben al mateix lloc. A finals del segle XVIII, a causa de l'empremta tèxtil que va portar el poble a l'expansió urbana de l'altra banda del riu, es va crear la construcció de la nova, imponent església, aprofitant les pedres de l'antiga, motiu pel qual el campanar va quedar sol, dominant tota la vila. L'església parroquial del segle XVIII és barroca neoclàssica, amb una imatge de Sant Miquel, que prové de l'església aixecada el segle XVI.

 

La capella de Sant Valentí de Vilallonga

A prop de Sant Martí Sesgueioles hi ha la Capella de Sant Valentí de Vilallonga, edifici dels segles XVII - XVIII. Queden restes de l'àbsida romana i, a prop d'allà, d'algunes tombes antropomorfes. Existeix un gran arxiu documental del poble gràcies al treball realitzat per l'erudit Francesc Mirambell (1761 - 1823), mossèn de la població, que va guardar un munt de document, notes i arxius.

 

Margaridó

Era una tarda de juliol d’aquelles
en què el cel i la terra enamorada
 s’adormen abraçats; sols les abelles
 brunzien en la junsa aponcellada;
       i al compàs de l’esquella sotragada
      i atiant a pedrades les ovelles
      abans de caure el dia,
      quan s’acluquen lletsons corrioles,
      tot panteixant un vell pastor venia
       camí de Sant Martí de Sesgueioles. 

 

Amb aquesta bonica introducció comença el poema "Margaridó" en què Apel·les Mestres centra tot el seu argument en Sant Martí Sesgueioles, el nostre poble. És una llegenda entre una noia i un jove soldat francès que acaba en tragèdia. Els fets s'esdevenen un dia de juliol del segle XIX.

Dos pastors arriben al captard al poble amb la notícia que un escamot de l'exèrcit francès està pujant de Prats de Rei en direcció a Sant Martí Sesgueioles. Totgom queda esverat pensant que els exigiran aixopluc per passar la nit, queviures i, en temps de guerra, ningú no sap què pot acabar passant, per tant, tenen molta por.

L'alcalde, davant la siutació, reuneix els veïns a la plaça de l'Església i després d'unes paraules patriòtiques els encoratja arribant a la conclusió que aquella nit ningú no dormia, que tothom estaria atent i a les dotze en punt tothom "mataria el porc", que no era altra que el soldat francès que tothom tindria a dormir, per obligació, a casa seva.

Al cap de poca estona arriba el grup d'homes armats i formen disciplinats i orgullosos davant l'església. El batlle els dóna, de mala gana, la benvinguda. La tropa es reparteix entre les cases mentre la nit cau silenciosa sobre la vila. En una casa una mica apartada (que bé es podria trobar a l'indret de les piscines actuals) hi vivia una noia, d'uns quinze anys, sola, òrfena i molt pobra; es deia Margaridó. Tan sols la feina de treballar tot el dia al camp li donava un petit ajut que amb prou feines en tenia per menjar. La seva vida era austera, trista i solitària, sense amor i ningú no es fixava en ella.

En aquell vespre d'estiu, quan ja està a punt d'anar a dormir, després d'haver menjat un humil sopar, apareix per la porta un jove soldat de l'exèrcit francès, amb un tambor a l'esquena, demanant per caritat un mos de pa i un jaç per a descansar. La Margaridó de seguida intueix què ha de fer: la missió que tot el poble té encomanada dur a terme aquella nit, matar el francès!

Ella, d'una manera indiferent, complau amb fredor les seves exigències i li ofereix el seu propi jaç per a dormir. El noi cansat i abatut s'ajau damunt la palla i es queda adormit profundament a l'instant.

Margaridó espera les dotze de la nit, mirant de reüll la falç que hi ha penjada darrera de la porta. Mentrestant observa el noi que dorm. Veu que és jove com ella, fràgil i guapo, i que es troba indefensa. Suposa que deu tenir una mare que espera allà a França, la seva tornada. Pensa, també, que ella no ha conegut mai la seva mare, i els ulls se li omplen de llàgrimes davant de tanta dissort. Està absent davant aquests pensaments quan toquen les dotze. Amb una revolada agafa la falç del darrera de la porta i decidida s'acosta al soldat que dorm plàcidament. Alça la mà i estreny el puny, però una força interior frena el seu impuls. No pot fer-ho! No pot matar aquell noi indefens que s'assembla tant a ella! Es llança a terra plorant impotent mentre el campanr impassible repeteix les dotze campanades... i es queda adormida.

A la matinada, quan es desperten, explica al noi el que els ha passat als seus companys aquella nit i que ella ha estat una traïdora al seu poble i a la seva pàtria en no atrevir-se a portar a terme el que entre tots havien pactat i s'ofereix d'acompanyar-lo fins a Castellfollit de Riubregós on hi ha acampades el gruix de les tropes franceses perquè així pugui salvar la vida.

Surten entrada la nit. Ella va davant i ell la segueix al darrere, en silenci. L'oratge és suau i el raig de la llum de la lluna els facilita el camí. Passen fregant Conill, que dorm. Porten dues hores caminant quan els ulls se'ls apareixen unes llums.

       -Hem arribat! - Diu ella.

De cop, se sent la veu d'un sentinella que crida:

       -Qui va?

Ell contesta:

       -Sóc de França!

El jove soldat mira la Margaridó amb ulls d'amor i agraïment i de sobte li fa un petó càlid als llavis i li diu:

       -Et vindré a buscar quan s'hagi aquesta guerra absurda. - I desapareix lleuger entre l'arbreda.


Ella quedà absent i i·lusionada, mai ningú no l'havia estimada d'aquella manera ni se n'havia preocupat. Engegà contenta i ràpida el camí de retorn pensant sols en els sentiments d'amor que li havia desvetllat aquella besada i del nou món de fantasia i esperança que s'havia obert en el seu cor, sense adonar-se que un sentinella, veient una ombra que es movia, repetia un, dues i tres vegades la consigna de:

       -Qui va? - Sense rebre resposta...

... Fins que un tret se sent en el silenci de la nit i Margaridó cau, cau ferida de mort a terra...

 

Autora: Cristina Manau

Revisió: el seu avi

Extret de:  http://www.altaanoia.info/cat/Histories-del-Territori/Margarido

 

 

 

Darrera actualització: 14.12.2018 | 09:29
Darrera actualització: 14.12.2018 | 09:29